La seva determinació ha de ser un exemple en la “era Obama” que estem vivint, perquè significa obrir una porta a la opció de canvi. Un canvi cap a millor, tot i que de vegades sembli impossible. No em voldria posar en plan místico-trascendental… però sens dubte seria un honor ser recordada com ho serà aquest home.

Perquè ell no ha estat el primer a plenatejar-se aquesta necessitat i el cert és que encara seguim sent una autonomia més.  Les idees independentistes semblen difuminar-se en quant es tracta de dur-les a la pràctica, és a dir, des del govern. Carretero es queixa d’això: massa negociació amb Madrid. A què esperem per tocar el dos? I, certament, està començant a quallar el seu discurs. El “català emprenyat” no sap on ficar-se, políticament parlant. El paraigües Reagrupament pot ser una via de canalitzar la seva impotència davant del passotisme espanyol respecte Catalunya.

El que passa és que s’està veient la dificultat de prendre decisions per un mateix, sense el recolzament explícit d’altres centres de poder. Fins i tot Obama veu com els Estats Units han de començar a compartir responsabilitats si no vol rebre més del compte. I és que malgrat el cas de Montenegro va obrir noves expectatives a l’independentisme català, la realitat és que el futur pròxim no sembla que presenti gaires canvis.

Això sí, ara que poc a poc les decisions es prendran més com a “regions d’Europa”,  convèncer als nostres països veïns de que tot plegat podria ser molt pacífic hauria de ser el primer pas. Més que res perquè és important tenir un “primo Zumosol” quan es planti la Chacón amb un tanc i casc animant-nos a deixar-ho estar.

Home, realment potser caldria fer quelcom més que instal·lar el servei de Bicing per netejar la imatge de BCN, ja que certament l’orgull del barceloní recau en característiques de la ciutat que no depenen d’una figura política: oci nocturn, clima i ambient, segons diu la notícia. (Em pregunto també què s’entén exactament per “ambient”).

Senyor Hereu, ja ho sap, té moolta feina. Està bé preocupar-se pel pròxim Bread&Butter o pel Saló de l’Automòbil. Fins i tot li accepto que vulgui posar un Zoo marítim (…). Però s’hauria de començar a motivar amb els barcelonins de tota la vida que ens estimem la ciutat més enllà del que pensin els turistes. Tenim un amor propi, de vegades irracional, que s’ha de cuidar. No fos cas que un dia tots plegats marxéssim a gaudir de l’ambient de ciutats veïnes. I llavors, qui pagaria el 22@?

Si sapiguéssin el que els espera, crec que deixarien de menjar l’herba importada d’Holanda i l’aigueta termal per sortir per cames, malgrat acabéssin en un prat mediocre envoltats de cards. No sé quin sentit té trasbalsar-los d’aquesta manera, però suposu que el partit Antitaurí (ha obtingut algun escó al Parlament europeu?) deu tenir ara un motiu més per existir i fer-se notar.

No ho sé, però crec que a Espanya hi ha una tendència a malgastar els diners que es remonta molt enrere. I, no és que vulgui anar de Núñez però: És que són dos mil eurus, no?? :-S

Això de les europees sembla una excusa perfecta perquè tothom digui la seva i es desfogui, a costa de criticar el candidat que li sembli més “impertinent”, per dir-ho finament. Ningú s’està de caretes, evidentment, sota el resguard de la secció d’opinió.

Certament, les editorials dels diaris eren escandalosament semblants a les de fa 5 anys, perquè se centren en un tema neutre i amb un interès social assegurat: l’abstenció. Quina llàstima que no es puguin fer lectures alternatives del que passa o, si més no, que hi hagi un debat real al respecte, perquè és un fenomen que hauria de preocupar a més d’un.

No, ara no em posaré a ser catalano-folklòrica ni a lloar les propietats de la tecnosardana que, pel que he sentit, està en ple auge. Aquesta frase, segons apareix a l’Avui, l’ha pronunciada Jordi Pujol referint-se… als seus propis exelectors! Es veu que en el míting final de CiU, davant de 2.500 persones, els ha etzibat aquest comentari a tots aquells “mandrosos” que no van a votar, i als quals “se’ls veu d’un hora lluny”.

Mas ha tingut una deserció de 80.000 votants que prèviament eren incondicionals de la federació nacionalista. Clar, esperem que l’ull clínic de Pujol no fallés en nomenar-lo i que es tracti simplement de mandrota d’aixecar-se de la tovallola, a Sitges, agafar el cotxe i passar-se per la Mesa.

D’altra banda, no sé per què “l’avi” s’estranya del factor mandra, sent com som mediterranis. Ho portem a l’ADN. Malgrat tot, no se’ns tanquen les portes de l’èxit. Sinó, que li preguntin a Reixach. 

Total que, no discrepo gaire de la opinió de l’ABC d’avui (això de ser plural en la lectura de diaris em pot acabar passant factura de psicòleg) pel que fa a la tira còmica (surt a baix, de l’autor “Puebla”) que apareix a la plana 18. És força cutre i infantil però és que, realment de vegades els polítics ens tracten d’aquesta manera.

Jo, si sóc sincera, no hi havia parat gaire atenció fins que va aperèixer a Porca Misèria, quan el personatge de l’Àlex hi treballava.

En fi, anant al gra, es veu que és el quart bar que fan tancar al barri per tolerar el consum de drogues, concretament haixix, ja que es van fumar dos porros a l’establiment. Guàrdia Urbana i Ajuntament no es posen d’acord en si tancar-lo o obrir-lo provisionalment, mentre es resol la sanció. El fet és que ara el Mendizábal està tancat indefinidament.

El País es posiciona clarament a favor de l’apertura del bar mentre que, pel que sembla, els veïns de la zona es queixen més dels problemes que estan havent-hi al Raval amb traficants “de debó”, els quals no tenen res a veure amb els porros. Només el diari esmentat n’ha fet ressò, del fet. Potser no mereix ocupar mitja plana un a qüestió tan anecdòtica com aquesta.

Potser caldria escoltar més el veïnat i realment proposar plans d’actuació efectius per tal de solucionar els perjudicis dels que habiten en el barri. D’altra banda, si les drogues s’ha vist que són un problema, també és lògic, alhora, que es prohibeixi el seu consum en un lloc públic, donat que segueixen sent il·legals.

I no parlo per parlar, perquè mirant les estadístiques del WordPress, ahir 5 persones, repeteixo: 5, van mirar el meu post estimat…

En fi, doncs us fastidieu perquè no és cap mena de perversió el que trobareu aquí. Qui s’han cregut que som, aquests?!

La realitat és que a l’ABC d’ahir dimarts 26 sortien notícies relacionades amb la Feria de San Isidro, altrament coneguda com el tall d’orelles al pobre toro que prèviament tan tranquil pasturava.

Pel que es veu l’Associació de la Premsa concedeix “l’Orella d’Or” a qui guanyi aquest festeig tradicional (iniciat a principis del segle XX!). Com pertinentment ens fa saber el diari compta, a més, amb el recolzament de la Família Reial i amb la presidència de la Infanta Doña Elena.

Una cronologia dels toreros que últimament han guanyat el premi de la competició és el més interessant que trobarem a l’article, al qual es dedica tota una pàgina.

Segurament el lector de l’ABC, doncs, estarà familiaritzat amb el mundillo, perquè en cap moment es contextualita la informació, i es dóna per sabut que tothom sap de què va el tema quan diem que “Antoñete cortó nada menos que cuatro apéndices” o que “Miguelín consiguió 6 orejas, en un récord no superado y después de algunos pinchazos”.

I jo estudiant periodisme quan podria ser famosa a base de capeos… Ara, que em diguessin Raquelita potser no quedaria seriós..

En fi, que si passeu per la Quiron i de cop us trobeu amb Omar Bongo, demaneu-li sense manies que, si us plau, us dongui algu sueltu pel menú del bar que, per cert, està de conya.

*Mandela, come back soon!